Font: Núvol
Autor: Roger Ferrer Ventosa
Dijous passat es va celebrar a la Fundació Tàpies la primera de les visites comentades per Valentín Roma, un dels dos comissaris de l’exposició Contra Tàpies, guiatge que es repetirà tots els dijous del present mes. Roger Ferrer Ventosa hi va ser i ens ho explica a Núvol.
Constitueix una gran oportunitat per aprofundir en alguns dels fils conductors d’una de les exposicions més destacades dels darrers mesos, important no a conseqüència d’un gran pressupost, ja que està plenament inscrita en l’economia de subsistència actual, sinó en l’atreviment i en la força creativa exhibides.
Tàpies ha rebut unes lectures considerades canòniques que han fixat molt la interpretació de la seva obra; el mateix succeeix amb la seva genealogia d’influències. Els comissaris proposen rellegir l’estil tapià per no caure en els estereotips cuinats per aquest tipus d’historiografia així com pel propi autor. Per la seva banda Valentín Roma segueix la línia historiogràfica dels heterodoxos que es situen a la contra, com Kracauer, Bataille, Agamben o Maiakovski.
L’artista català va ser radical, però se’l llegeix sempre filtrat per un vel que esborra els seus estirabots, convertit en un bon burgès, partidari d’una transcendència flonja, amatent de l’ideal romàntic de l’artista, un tipus de discurs marcat per l’heroisme i la desconnexió, segons indiquen els comissaris, una visió molt allunyada de la seva pràctica genuïna. Això ha provocat situacions tan inversemblants com que Tàpies passi a ser l’artista nacional de Catalunya, malgrat tota la seva radicalitat, menystinguda per la crítica oficialista.
La primera impressió que suscita Contra Tàpies és de vertigen. Encara més per a qui hagi estat prèviament a la Fundació, un espai dominat pel toc inconfusible del mestre a qui està dedicada la fundació. Però de sobte, apareixen tot un ventall d’artistes d’estils variadíssims que transformen l’espai en una selva posseïda per tots els colors i formes existents. És poc probable que mai s’haguessin reunit tantes escoles plàstiques en una exposició dedicada al pintor català.
Per a no perdre’s en el magma de relacions cal tenir paciència, la calma guiant el recorregut, deixar un temps per anar paint la proposta. Com a decisió museogràfica, els comissaris han intentat no jerarquitzar, propòsit que se’n beneficia de l’especial disposició de la fundació en forma de pati. L’espai obert permet realitzar recorreguts molt diferents.
L’exposició es planteja tres preguntes: quines relacions va tenir amb els artistes coetanis, com es poden confrontar les respectives obres? Quines reaccions suscita Tàpies en artistes del present? I com a tercer eix de l’exposició, algun cop Tàpies va plantejar-se realitzar un altre tipus d’obra allunyada del seu segell característic, ser un altre-Tàpies?
Més que donar una resposta rotunda i unívoca, la part dedicada als artistes coetanis de Tàpies pretén incitar a mirar l’obra tapiana de noves maneres. L’arc temporal va dels cinquanta fins als vuitanta, aproximadament. Convertit en artista heroi en la seva singularitat, Tàpies va desaparèixer dels discursos curatorials dominants, però molts dels seus trets i obsessions es troben en contemporanis, com per exemple Pasolini, amb qui l’uneix l’esperit malgrat les aparences, tots dos profundament mediterranis i marcats per una barreja de puritanisme i obscenitat.
En una característica comuna durant aquelles dècades, molts dels artistes apuntats ofereixen una lectura política molt forta, des de Richter a Beuys, d’Art & Language a Joan Colom. Segons els comissaris, aquest darrer fotògraf es troba més a prop de Tàpies que Brassaï, amb qui el compara normalment la historiografia canònica. Com Tàpies Colom retrata la Barcelona bruta, la del terra i no la del mur, a la manera de Brassaï, un acte en el que encara mantenia certa mirada esteticista. Curiosament, molts dels artistes més reconeguts per l’interès polític han sigut els que més han exigit una retribució per obres ja venudes i que s’hi poden trobar a la Xarxa, com el vídeo de Graham Rock my religion, en una còpia que pertany a la col·lecció del Macba, o el vídeo-clip de Joseph Beuys amb el seu hit dedicat a Reagan, que qualsevol pot consultar al youtube.
De Hockney es presenta la sèrie A rake’s progress, 16 gravats, aiguaforts i aiguatintes en forma d’auca, un relat en vinyetes en que Hockney criticava la moral anglosaxona. Fent gala de la voluntat comparativa, els comissaris van decidir col·locar un retrat familiar de l’avi de Tàpìes, prohom català fundador de la Lliga Regionalista, un quadre que presidia el menjador de la casa familiar del petit Tàpies. En gest artístic però també subversiu i al mateix temps freudià, l’any 83 Tàpies va afegir-li un mitjó i aplicar algun traç amb pintura. Una mena de damnatio memoriae? En tota la lectura tapiana suggerida pels comissaris hi destaca tota una via d’escapament per l’humor, una qualitat càustica en el pintor poc ressenyada (per no perdre sentit transcendent, amb una mala comprensió d’ambdós termes) però que pren un pes considerable a Contra Tàpies. L’humor com eina política, tal i com va demostrar el vídeo-clip de l’histriònic Beuys.
També es confronta l’obra tapiana amb la del grup de pintors francesos dels quaranta i cinquanta. Quan Tàpìes va anar a París l’any 50 va conèixer la darrera gran generació de pintors francesos, conformada per Mathieu, Dubuffett o Michaux. Encara que per a Valentín Roma Tàpies s’apropa més a l’escola alemanya o mediterrània que no pas francesa, com assegura la historiografia canònica, tot i així calia situar-lo entre aquests artistes francesos que es va trobar a París.
Per a respondre a la segona pregunta, quin és el pes de Tàpies en els artistes que sorgeixen a partir dels vuitanta, com es crea a partir de Tàpies i contra l’angoixa o la folla alegria de la seva influència, els comissaris han suggerit a artistes que investiguessin en els seus vincles amb l’artista consagrat. Van convidar a sis artistes que treballessin inspirats per l’obra del mestre. Algun d’ells fins i tot parteix a la contra, com Pep Agut, que presenta obres seves dels vuitanta concebudes com una oposició a allò tapià.
La combinació de l’impuls de clàssic consolidat que significa Tàpies i dels artistes actuals constitueix la fase més arriscada però també la més creativa de l’exposició. Els autors posteriors als vuitanta ocupen el centre del pati i el subterrani, com Luis Guerra, amb un gran mural warburgià ple de referències disposades com un recorregut gairebé dantesc per icones de la cultura mundial que han deixat petja en l’art contemporani.
El tercer eix de Contra Tàpies parteix d’una confessió que li va admetre l’artista a Valentín Roma cap a l’any 2006; li va reconèixer que l’exposició que més li agradaria fer seria una que s’oposés a allò tapià, l’altre Tàpies. És seguint aquesta voluntat que s’exhibeixen unes quantes peces de l’artista barceloní que no semblen seves, com dos retrats d’ell i la dona pintats en tinta xinesa sobre paper, en els quals tots dos es mostren nus.
A més, i relacionat amb aquest propòsit, s’hi afegeixen documents fins ara inèdits, com moltes cartes que estaven en poder de la dona de l’artista; entre elles, una de Jim Jarmusch, una altra de Duchamp (demanant-li diners), de Heidegger, un poema de Ginsberg, una de Roland Penrose escrita pocs dies abans de morir. Poden trobar-se transcripcions en aquesta adreça. La documentació també ha d’ajudar al propòsit de fornir noves interpretacions sobre l’estètica tapiana.
En definitiva, l’exposició planteja una relació lúdica amb el visitant, convida a dubtar de certes convencions respecte a un autor totèmic, procura traçar noves perspectives, una nova carta astral de la constel·lació Tàpies. Aquesta voluntat fa que allò principal a Contra Tàpies sigui l’ànim explorador i inventiu. Per a traçar les relacions els comissaris han preferit més el joc o la combinació formal que criteris massa metòdics; com en l’obra de Tàpies, es defensa l’obra d’art fruit de l’ofici i del contacte amb els materials, no d’una hipertròfia de la lectura intel·lectualitzada.
Amb una nuesa expositiva molt gran, pocs elements descriptius o una senyalètica mínima s’assoleix un discurs museogràfic potent i ben travat. Com a mancança, potser convindria un mapa conceptual a l’inici del trajecte, juntament amb els plafons explicatius, amb el qual orientar-se en el boscatge de referències i propostes, aclaparadores en primera instància. El revifament del foc tapià es produeix amb poca despesa, molt ajustada pels límits pressupostaris propis d’època de crisi i de desballestament del sector cultural. Està clar que les noves corrents museogràfiques han de potenciar l’enginy ja que gairebé s’han eliminat les inversions en aquesta àrea.
L’aposta arriscada ha suposat que l’artista hagi obtingut noves perspectives d’anàlisi, el que no resulta gens menyspreable tenint en compte la seva consolidada fama crítica. Contra Tàpies suposa una molt bona oportunitat per combinar el principi actiu tapià amb altres autors de pes, en un experiment que a vegades resulta en passió amorosa, altres en combustió espontània. En qualsevol cas, un passeig estètic per la selva de l’art contemporani, els seus senders i les seves clarianes.
Un objectiu assolit amb escreix.
Font: Núvol
Entrevista amb Valentín Roma, comissari de Contra Tàpies, al programa Sinestèsia de la Xarxa.
Contra Tàpies és una proposta que s’articula al voltant de tres interrogants formulats des de la més immediata frontalitat: a) quines van ser les tensions, i quins els vincles, que l’obra de Tàpies va mantenir amb els successius relats artístics on aquesta va anar inscrivint- se?; b) quines formes de diàleg i d’exhortació crítica podrien establir alguns artistes enquadrats en un temps diferent del de Tàpies, els quals posseeixen, a més, uns paradigmes estètics radicalment diferents?; c) en algun moment Tàpies va pensar, com Borges, que tota la literatura èpica sobre “allò tapià” estava parlant d’algú altre i no pas d’ell?
J. Beuys, La Rivoluzione siamo noi (1972) © Artium, 2013
Font: Sonograma Magazine
Autora: Isabel Graupera Gargallo
Antoni Tàpies és un dels grans mestres de l’art català contemporani. És ben sabut que ha estat un pintor de relleu internacional i està clar que seguirà sent un referent per a molts artistes. Dit això, i després del recent decés de Tàpies, com es podia enfocar la primera exposició de l’etapa post-Tàpies? Doncs la seva Fundació ha optat per fer-ho amb esperit crític. Es tracta d’una mostra l’essència de la qual és un “gràcies i malgrat Tàpies”.
L’exposició està distribuïda entre les dues plantes dels nivells inferiors de l’antiga seu de l’Editorial Montaner i Simon —edifici de Domènech i Montaner— que, a banda d’exhibir una selecció d’obres del mateix Tàpies, compta amb peces d’una quarantena d’artistes tant icònics com Joseph Beuys, Pier Paolo Pasolini, Marcel Duchamp, André Breton, Gordon Matta-Clark, David Hockney o Bruce Nauman.
El discurs curatorial s’articula al voltant de tres grans qüestions formulades pels comissaris Valentín Roma i Laurence Rassel: 1r) les tensions i els vincles de l’obra de Tàpies; 2n) les formes de diàleg que altres artistes han establert amb l’obra de Tàpies; 3r) la reflexió oberta sobre si l’extensa literatura a l’entorn de l’univers tapià, en realitat, parlava d’ell, o bé s’havia creat un personatge.
Així, i amb la voluntat d’aprofundir en els interrogants proposats, s’avalua de nou l’obra de Tàpies des de tres perspectives museogràfiques: Enfront de Tàpies, Des de Tàpies i Contra Tàpies. La primera d’aquestes mirades qüestiona els temes habituals o recurrents de l’obra de Tàpies, tot contraposant-la amb l’obra d’altres artistes de la seva generació.
Des de Tàpies, és una invitació formal a sis artistes per tal que a partir dels seus projectes interpel·lin Tàpies en totes les seves dimensions, la biogràfica, l’artística i, també, la mítica. De totes les propostes presentades resulta molt reveladora l’obra de Pep Agut, Memòria personal, ja que ell és qui ha treballat més obertament “a partir i contra” el llegat tapià. De fet, la seva composició fílmica recrea la intensa petjada que el quadre Nu va deixar en ell quan l’any 1976, amb quinze anys, el va poder veure en una exposició de Tàpies a la Fundació Joan Miró.
De la darrera perspectiva, Contra Tàpies, destaquem el conjunt de documents inèdits que conformen la selecció de la seva correspondència amb filòsofs, cineastes, escriptors i artistes com Martin Heidegger, Bertrand Russell, André Malraux, Lee Miller, Wifredo Lam, Marcel Duchamp i Jim Jarmusch, entre d’altres. Un epistolari que ens permeten ubicar l’artista de Barcelona en el context intel·lectual de l’Europa de la segona meitat del segle XX.
Font: Sonograma Magazine
Font: Praza Catalunya
Autor: Lito Caramés
A Fundació Tàpies vén de abrir unha exposición ben curiosa e interesante. Curiosa porque se presenta co sinxelo e intricado título de Contra Tàpies, sinxelamente, e interesante porque o contido é máis heteroxéneo e rico do esperado. Continúa Antoni Tàpies inspirando artistas actuais? Foi un artista á marxe das tendencias estéticas dos anos 60 ou dos 70?
Destruír estereotipos
Como acontece habitualmente con artistas renomeados e estudados, de Antoni Tàpies xa se ten dito todo. Ou non. Quizais a súa complexidade como persoa agarda novos e limpos ollares. Sería bo saber tamén, poño por caso, se todas as exposicións que cada ano se fan de Picasso engaden luz ás interpretacións da obra deixada polo malagueño, ou son simples espremeduras dun personaxe mediático, a maior gloria de críticos e estudosos.
O que agora se pode ver na Fundació Tàpies é o resultado dunha longa investigación dos dous comisarios (Laurence Rassel -directora da fundación- e Valentín Roma) que, esquecendo os clichés do “tapiano”, miraron de acercarse á obra do artista de novo, discutindo axiomas e cuestionando paradoxos. Nas salas da Fundació (antiga Editorial Montaner i Simon, edificio modernista de Lluís Domènech i Montaner) preténdese afirmar, por mostra e comparación, que o artista barcelonés foi diverso e outsider. Que a súa creación voou máis aló do que xa se ten dito nos estereotipos aplicados á súa cronoloxía artística: que se autorretratos nos seus comezos, que se maxicista nos 40, que se informalista matérico nos 50, expresionista nos 60, artista comprometido nos 70, ou obxectualista nos 80.
Unha das bases do estudo é o Catálogo razonado, libro que recolle todas as obras de Tàpies, e outra conformouna Memoria Personal, especie de autobiografía na que o pintor presenta as circunstancias da súa vida, as influencias recibidas perante tantas décadas de traballo, o itinerario interior que percorreu e as procuras persoais que sempre estiveron nos alicerces da súa pintura.
Para a presentación da mostra os comisarios de Contra Tàpies (hai que ter un certo valor para, na súa propia casa, titular unha mostra Contra Tàpies) encaran pezas de Tàpies con artistas ben coñecidos internacionalmente e coetáneos seus cos que ninguén ata agora afirmou que tivese similitudes vangardistas. Trátase de confrontar Graham, Hockney, Beuys ou Passolini con don Antoni. O resultado sorpresivo. Hai que velo para tirar conclusións.
Arte actual versus Tàpies
Non remata o polémico diálogo no pasado e con obras dos anos 60 ou 80. A Fundació convidou a sete artistas actuais a crearen pezas para esta mostra. E así pódese coñecer o traballo de Luís Guerra, de Pep Agut, de Perdices, de Usue Arrieta ou de Griñolo cando pretenden dicir que, arrincando de presupostos veciños dos de Tàpies, chegan a metas e resultados diverxentes; recoñecendo as influencias.
De certo eses creadores tamén se asombraron de ver a riqueza creativa dun Tàpies ao que non lle falta de nada; nin humor. A súa peza Admiración/Interrogación IV xoga coa reprodución da fouce e do martelo do símbolo comunista de tal xeito que non son máis ca dous signos ortográficos. Que suxire o autor? Tal vez admiración polos éxitos sociais e económicos do comunismo? Será unha crítica interrogación sobre os métodos dos países socialistas? Ou trátase dunha intelixenteboutade?
Insistindo na ironía, resulta asombroso que Tàpies, un estudoso das relixións e mesmo das relixiosidades orientais, fose quen de elaborar unha peza (presente na mostra) titulada O dente de Buda (unha escultura dun dente xigante); o que aproximaría a peza ao Pop Art, eidos polos que Antoni Tàpies pouco labrou.
Sorprendentes Tàpies
A Fundació Tàpies leva organizado unha cantas mostras da creación do artista de quen leva o nome. Pero ata agora eran ben distintas. Valga como prova a que se fixo non hai moito (2012)Antoni Tàpies. Cap braços cames cos, na que se amosaban os seus traballos da última década da súa vida, centrada a mostra na teima que o pintor tiña polo corpo humano.
Cómpre entender, respecto da exposición actual, que o seu título non é literal no senso que de sotaque se pode presupor. O “contra” non vai para ferir ou desdeñar a persoa nin a obra de don Antoni. Ese “contra” refire a heterodoxia da mostra: confrontar, opor, dialogar, tapies con pezas de outros artistas.
No sótano da Fundació agardan aínda máis sorpresas. Unha manda de pezas, de moi variada feitura e cronoloxía, que falan do que Tàpies nunca foi; mellor do que nunca se dixo que fose. Outra volta a desfeita de estereotipos. Aquí hai debuxos totalmente convencionais, como se os firmase Goya, óleos mesmo noucentistas, etc. Nestas salas escuras, á vista de obras que garda a familia e que dan conta dun home múltiple, suxírese a existencia de heterónimos. Tamén aquí. Antoni Tàpies era un, ou eran uns cantos? Poida que en don Antoni tamén se manteña subxacente o tema tan ‘borgiano’ de o outro. Tal vez así o comprendeu o grande poeta ourensán, Ángel Valente, cando lle confesaba a un cadro de Tàpies (é dicir, ao autor):
Se abre
Hacia su vértice
Tendido.
Escribo sobre cuerpo,
Número,
Fracción.
Ao longo das salas da mostra atópanse vitrinas que gardan cartas recibidas por Tàpies de intelectuais ao longo da segunda metade do século XX. Cartas que dan conta dunha ampla correspondencia e das temáticas da mesma. Alí hai misivas de Andre Malraux, de Marcel Duchamp, de Bertrand Russell, de Octavio Paz, entre outros folósofos e intelectuais.
Font: Praza Catalunya
En el marc de Contra Tàpies, el 29 i 30 d’abril a la Fundació Antoni Tàpies, Isaías Griñolo, un dels artistes convidats a l’exposició, durà a terme el taller Caminando decimos no sorgit de la col·laboració entre la Fundació i Hangar.
Amb l’objectiu de visibilitzar de forma col·lectiva els registres trobats a Internet sobre les protestes als carrers en el context de la crisis actual, a partir del poema Fandango de las plazas d’Antonio Orihuela, el taller es proposa crear un mapa cognitiu de vídeos amb les aportacions dels participants. Aquest mapa no pretén ser un treball acabat, doncs és només una forma de visibilitzar aquelles pràctiques on la gent diu NO mentre camina pels carrers, de gent que protesta a causa del creixent malestar social dibuixat en el nostre escenari social que la ideologia subjacent d’allò econòmic ha construït sobre i amb la vida de la gent.
El taller, pel qual no es requereixen coneixements previs, va dirigit tant a artistes com a totes aquelles persones interessades a participar d’una experiència de cartografia col·lectiva.
