Zoom

L’escola Deià participa a Prototips en codi obert

Comunicació — Thu, 23 May 2013 10:21:46 +0000

L’escola d’art i superior de disseny Deià, ha participat enguany al curs Institució cultural: interacció, creació en el marc de “Prototips en codi obert”, una xarxa de treball que té el seu desenvolupament en la plataforma Arts combinatòries de la Fundació Antoni Tàpies, i amb la qual s’implica a diferents grups, organitzacions i centres d’educació en la realització de projectes d’investigació i d’intervenció a l’entorn de les pràctiques culturals i artístiques contemporànies.

La web de l’escola, ha recollit l’activitat generada a partir d’aquest curs, com per exemple la visita a les obres públiques d’Antoni Tàpies o la presentació de treballs de l’artista visual Mireia Saladrigues. El curs Institució cultural: interacció, creació té com a propòsit analitzar el paper de les institucions cultural en la circulació de la creació i la cultura per buscar noves formes d’interrelació amb el disseny.

Nit dels Museus 2013 | 18 de maig

Comunicació — Wed, 22 May 2013 09:47:48 +0000

Homenatge del Palau de la Música a Antoni Tàpies

Comunicació — Wed, 22 May 2013 08:37:11 +0000

El Palau de la Música Catalana homenatjarà la figura d’Antoni Tàpies amb una exposició de l’obra de l’artista que podrà visitar-se del 24 de maig al 5 de juny. Per a l’ocasió, la Fundació Antoni Tàpies ha col·laborat cedint les obres Crani 376 (1987), Carrer de Wagner (1988) i Cap embenat I (1989) pertanyents a la seva col·lecció. L’ homenatge es produirà amb motiu del bicentenari de Richard Wagner i en el marc de “Diàleg amb les Arts”, un projecte iniciat el 2012 pel Palau de la Música que fusiona diverses disciplines artístiques.

Richard Wagner fou un dels compositors pels quals tingué una especial predilecció Tàpies, qui atret per la ideologia estètica del romanticisme i del postromanticisme alemany, considerava la música com un mitjà expressiu molt pur i amb un gran poder evocador.

Contra Tàpies

Comunicació — Thu, 16 May 2013 08:04:26 +0000

Font: Núvol

Autor: Roger Ferrer Ventosa

Dijous passat es va celebrar a la Fundació Tàpies la primera de les visites comentades per Valentín Roma, un dels dos comissaris de l’exposició Contra Tàpies, guiatge que es repetirà tots els dijous del present mes. Roger Ferrer Ventosa hi va ser i ens ho explica a Núvol.

Constitueix una gran oportunitat per aprofundir en alguns dels fils conductors d’una de les exposicions més destacades dels darrers mesos, important no a conseqüència d’un gran pressupost, ja que està plenament inscrita en l’economia de subsistència actual, sinó en l’atreviment i en la força creativa exhibides.

Tàpies ha rebut unes lectures considerades canòniques que han fixat molt la interpretació de la seva obra; el mateix succeeix amb la seva genealogia d’influències. Els comissaris proposen rellegir l’estil tapià per no caure en els estereotips cuinats per aquest tipus d’historiografia així com pel propi autor. Per la seva banda Valentín Roma segueix la línia historiogràfica dels heterodoxos que es situen a la contra, com Kracauer, Bataille, Agamben o Maiakovski.

L’artista català va ser radical, però se’l llegeix sempre filtrat per un vel que esborra els seus estirabots, convertit en un bon burgès, partidari d’una transcendència flonja, amatent de l’ideal romàntic de l’artista, un tipus de discurs marcat per l’heroisme i la desconnexió, segons indiquen els comissaris, una visió molt allunyada de la seva pràctica genuïna. Això ha provocat situacions tan inversemblants com que Tàpies passi a ser l’artista nacional de Catalunya, malgrat tota la seva radicalitat, menystinguda per la crítica oficialista.

La primera impressió que suscita Contra Tàpies és de vertigen. Encara més per a qui hagi estat prèviament a la Fundació, un espai dominat pel toc inconfusible del mestre a qui està dedicada la fundació. Però de sobte, apareixen tot un ventall d’artistes d’estils variadíssims que transformen l’espai en una selva posseïda per tots els colors i formes existents. És poc probable que mai s’haguessin reunit tantes escoles plàstiques en una exposició dedicada al pintor català.

Per a no perdre’s en el magma de relacions cal tenir paciència, la calma guiant el recorregut, deixar un temps per anar paint la proposta. Com a decisió museogràfica, els comissaris han intentat no jerarquitzar, propòsit que se’n beneficia de l’especial disposició de la fundació en forma de pati. L’espai obert permet realitzar recorreguts molt diferents.

L’exposició es planteja tres preguntes: quines relacions va tenir amb els artistes coetanis, com es poden confrontar les respectives obres? Quines reaccions suscita Tàpies en artistes del present? I com a tercer eix de l’exposició, algun cop Tàpies va plantejar-se realitzar un altre tipus d’obra allunyada del seu segell característic, ser un altre-Tàpies?

Més que donar una resposta rotunda i unívoca, la part dedicada als artistes coetanis de Tàpies pretén incitar a mirar l’obra tapiana de noves maneres. L’arc temporal va dels cinquanta fins als vuitanta, aproximadament. Convertit en artista heroi en la seva singularitat, Tàpies va desaparèixer dels discursos curatorials dominants, però molts dels seus trets i obsessions es troben en contemporanis, com per exemple Pasolini, amb qui l’uneix l’esperit malgrat les aparences, tots dos profundament mediterranis i marcats per una barreja de puritanisme i obscenitat.

En una característica comuna durant aquelles dècades, molts dels artistes apuntats ofereixen una lectura política molt forta, des de Richter a Beuys, d’Art & Language a Joan Colom. Segons els comissaris, aquest darrer fotògraf es troba més a prop de Tàpies que Brassaï, amb qui el compara normalment la historiografia canònica. Com Tàpies Colom retrata la Barcelona bruta, la del terra i no la del mur, a la manera de Brassaï, un acte en el que encara mantenia certa mirada esteticista. Curiosament, molts dels artistes més reconeguts per l’interès polític han sigut els que més han exigit una retribució per obres ja venudes i que s’hi poden trobar a la Xarxa, com el vídeo de Graham Rock my religion, en una còpia que pertany a la col·lecció del Macba, o el vídeo-clip de Joseph Beuys amb el seu hit dedicat a Reagan, que qualsevol pot consultar al youtube.

De Hockney es presenta la sèrie A rake’s progress, 16 gravats, aiguaforts i aiguatintes en forma d’auca, un relat en vinyetes en que Hockney criticava la moral anglosaxona. Fent gala de la voluntat comparativa, els comissaris van decidir col·locar un retrat familiar de l’avi de Tàpìes, prohom català fundador de la Lliga Regionalista, un quadre que presidia el menjador de la casa familiar del petit Tàpies. En gest artístic però també subversiu i al mateix temps freudià, l’any 83 Tàpies va afegir-li un mitjó i aplicar algun traç amb pintura. Una mena de damnatio memoriae? En tota la lectura tapiana suggerida pels comissaris hi destaca tota una via d’escapament per l’humor, una qualitat càustica en el pintor poc ressenyada (per no perdre sentit transcendent, amb una mala comprensió d’ambdós termes) però que pren un pes considerable a Contra Tàpies. L’humor com eina política, tal i com va demostrar el vídeo-clip de l’histriònic Beuys.

També es confronta l’obra tapiana amb la del grup de pintors francesos dels quaranta i cinquanta. Quan Tàpìes va anar a París l’any 50 va conèixer la darrera gran generació de pintors francesos, conformada per Mathieu, Dubuffett o Michaux. Encara que per a Valentín Roma Tàpies s’apropa més a l’escola alemanya o mediterrània que no pas francesa, com assegura la historiografia canònica, tot i així calia situar-lo entre aquests artistes francesos que es va trobar a París.

Per a respondre a la segona pregunta, quin és el pes de Tàpies en els artistes que sorgeixen a partir dels vuitanta, com es crea a partir de Tàpies i contra l’angoixa o la folla alegria de la seva influència, els comissaris han suggerit a artistes que investiguessin en els seus vincles amb l’artista consagrat. Van convidar a sis artistes que treballessin inspirats per l’obra del mestre. Algun d’ells fins i tot parteix a la contra, com Pep Agut, que presenta obres seves dels vuitanta concebudes com una oposició a allò tapià.

La combinació de l’impuls de clàssic consolidat que significa Tàpies i dels artistes actuals constitueix la fase més arriscada però també la més creativa de l’exposició. Els autors posteriors als vuitanta ocupen el centre del pati i el subterrani, com Luis Guerra, amb un gran mural warburgià ple de referències disposades com un recorregut gairebé dantesc per icones de la cultura mundial que han deixat petja en l’art contemporani.

El tercer eix de Contra Tàpies parteix d’una confessió que li va admetre l’artista a Valentín Roma cap a l’any 2006; li va reconèixer que l’exposició que més li agradaria fer seria una que s’oposés a allò tapià, l’altre Tàpies. És seguint aquesta voluntat que s’exhibeixen unes quantes peces de l’artista barceloní que no semblen seves, com dos retrats d’ell i la dona pintats en tinta xinesa sobre paper, en els quals tots dos es mostren nus.

A més, i relacionat amb aquest propòsit, s’hi afegeixen documents fins ara inèdits, com moltes cartes que estaven en poder de la dona de l’artista; entre elles, una de Jim Jarmusch, una altra de Duchamp (demanant-li diners), de Heidegger, un poema de Ginsberg, una de Roland Penrose escrita pocs dies abans de morir. Poden trobar-se transcripcions en aquesta adreça. La documentació també ha d’ajudar al propòsit de fornir noves interpretacions sobre l’estètica tapiana.

En definitiva, l’exposició planteja una relació lúdica amb el visitant, convida a dubtar de certes convencions respecte a un autor totèmic, procura traçar noves perspectives, una nova carta astral de la constel·lació Tàpies. Aquesta voluntat fa que allò principal a Contra Tàpies sigui l’ànim explorador i inventiu. Per a traçar les relacions els comissaris han preferit més el joc o la combinació formal que criteris massa metòdics; com en l’obra de Tàpies, es defensa l’obra d’art fruit de l’ofici i del contacte amb els materials, no d’una hipertròfia de la lectura intel·lectualitzada.

Amb una nuesa expositiva molt gran, pocs elements descriptius o una senyalètica mínima s’assoleix un discurs museogràfic potent i ben travat. Com a mancança, potser convindria un mapa conceptual a l’inici del trajecte, juntament amb els plafons explicatius, amb el qual orientar-se en el boscatge de referències i propostes, aclaparadores en primera instància. El revifament del foc tapià es produeix amb poca despesa, molt ajustada pels límits pressupostaris propis d’època de crisi i de desballestament del sector cultural. Està clar que les noves corrents museogràfiques han de potenciar l’enginy ja que gairebé s’han eliminat les inversions en aquesta àrea.

L’aposta arriscada ha suposat que l’artista hagi obtingut noves perspectives d’anàlisi, el que no resulta gens menyspreable tenint en compte la seva consolidada fama crítica. Contra Tàpies suposa una molt bona oportunitat per combinar el principi actiu tapià amb altres autors de pes, en un experiment que a vegades resulta en passió amorosa, altres en combustió espontània. En qualsevol cas, un passeig estètic per la selva de l’art contemporani, els seus senders i les seves clarianes.

Un objectiu assolit amb escreix.

Font: Núvol

Hic et Nunc. Sobre paradojas democráticas | Videoactivismo tropical

Comunicació — Wed, 15 May 2013 09:20:07 +0000

Els dies 17, 18 i 19 de maig en el marc del Loop Screen Festival, a la Fundació Antoni Tàpies acollirem el programa de projeccions Videoactivismo tropical i Hic Et Nunc. Sobre las paradojas de la democracia.

Hic et Nunc. Sobre las paradojas de la democracia, que es projectarà a la Fundació el divendres 17 a les cinc de la tarda, és un projecte comissariat per Imma Prieto format per dotze propostes audiovisuals que plantegen suggeridores i desacomplexades visions sobre el que s’esdevé a l’actualitat. Acull una selecció d’artistes integrada per Daniel G. Andújar, Eugenio Ampudia, María Cañas, Mateo Maté, Chus García-Fraile, Jordi Colomer, PSJM, Avelino Sala, Marta de Gonzalo i Publio Pérez, Núria Güell, Jorge García i Pelayo Varela, que permet dilucidar com l’art funciona com a acció simbòlica de resistència davant els desgreuges de la nostra societat. Hic et Nunc (Aquí i ara), proposa mirar i veure sense complexes. Dotze obres audiovisuals que donen resposta a un cúmul de desigualtats socials i humiliacions polítiques, oferint una interpretació oberta d’allò polític, partint de l’accepció del zoón politikón (animal polític) aristotèlic.

El projecte té com objectiu dur a terme una reflexió sobre la relació existent entre l’art i la resistència. El context fa referència al present més immediat, incidint també en la necessitat de buscar l’origen de l’escletxa socio-política actual en la teorització clàssica d’allò que hauria de ser l’Estat.

Un cop finalitzi la projecció, està prevista una taula rodona amb la participació de la comissària Imma Prieto i els artistes Daniel G. Andújar i Avelino Sala.

L’enedmà, el dissabte 18 també a les cinc de la tarda, serà el torn de Videoactivismo tropical – Ilegalidades transformadoras, un programa comissariat per Fernanda Nogueira que presenta produccions videogràfiques que encaren de maneres diferents les problemàtiques cícliques generades pel flux de capital i el seu llegat desastrós. Les propostes dels artistes Frente 3 de Fevereiro, Afrofuturismo, Coletivo de Comunicação Movimento Nacional de Luta pela Moradia, Felipe Tiradentes, Levante Popular da Juventude, Coletivo Filé de Peixe, Lula Carvalho, Renato Martins, Pedro Peregrino, Alexandre Vogler, BijaRi, Grilo 13, Paulo Leminski, ARNSTV, Acento Frenético i Cuerpo Puerco, recreades o registrades en aquest vídeo, tracten no només de presentar una lectura crítica de l’estat de la situació, sinó també de transformar les relacions, activar la memòria social, assajar microrevolucions urbanes i dispersar tàctiques de supervivència i construcció immediata de col·lectivitats.

Per últim, el diumenge a les cinc es projectarà Videoactivismo tropical – Postporneando los géneros, un programa de projeccions presentat per la comissària Fernanda Nogueira en conversa amb el públic.

La guerra dins el territori corporal, sobrepassar les seves fronteres, trastornar els ordres imposats, expurgar, exorcitzar, vomitar l’educació corrupta empassada a la força, llegir on som i què volem, autoritzar el propi cos I destruir les bases del règim sexopolític normatiu. En aquestes sessions, es presenten un conjunt de consignes visuals que expandeixen el camp d’allò polític fins a les entranyes.

- Screen Festival 2013

El universo de Tàpies se despliega en la Bienal de Venecia

Comunicació — Tue, 14 May 2013 08:41:11 +0000

Fuente: El País

Autora: Ángeles García

Lo intuitivo y emocional ordenan una exposición de más de 200 obras en el Palacio Fortuny

Con la instalación titulada Rinzen, súbito despertar en japonés, Antoni Tàpies (Barcelona,1923-2012) ganó un León de Oro en la Bienal de Venecia de 1993. Era una contundente protesta contra la guerra y la violencia en un momento en que el conflicto yugoslavo vivía uno de sus peores momentos. Pero la relación del maestro informalista con Venecia es muy anterior. En 1956 exhibió tres grandes pinturas y dos años después, en 1958, volvió a participar y conocer a personas esenciales en su vida: Eduardo Chillida, premiado en aquella 29 edición por su escultura, el pintor Alberto Burri, el coleccionista Panza di Biumo, el compositor Luigi Nono. Tápies, que coincidió entonces con su gran amigo Antonio Saura, volvió con el premio de la UNESCO y de la Fundación David Brigh, dos galardones que le ayudaron a hacer que su personalísimo lenguaje empezara a ser conocido en todo el mundo.

En las vísperas de la 55 edición de la Bienal, uno de los edificios más impresionantes de la ciudad adriática, el Palazzo Fortuny ultima los preparativos de la gran exposición, La mirada del artista que se abrirá al público el 1 de junio; una gran muestra de más de 200 obras que se mostrarán trenzadas con la colección de Fortuny a lo largo de las tres plantas del edificio. Sin más orden que lo intuitivo y lo emocional, los comisarios, su hijo Toni y la crítica Natasha Hébert, tratan de reconstruir la esencia del universo del artista catalán.

Sobre un complejo y delicado montaje concebido por Axel Vervoordt para lograr una aproximación muy personal potenciar el mundo de Tàpies, la exposición tiene tres columnas básicas llenas de ramificaciones. En la impresionante planta baja del palacio se encuentran las obras de gran formato del artista, Hay cuadros monumentales de todas las etapas, pero predominan las realizadas desde la década de los 80 hasta el final. Son piezas, que en su mayor parte proceden de su estudio catalán.

Gran coleccionista y amigo de muchos de los grandes artistas contemporáneos, su colección personal es tan amplia como rica. Por un lado se agrupan muchas de las obras de arte antiguo y primitivo que tanto le fascinaban, procedentes de distintas culturas, épocas y continentes. Por otro, se despliegan pinturas y esculturas de artistas a los que más admiraba: Picasso, Kandinsky, Arp, Rothko, Kline y, por supuesto su Joan Miró. Considerado uno de los artistas mundiales más influyentes, son muchos los creadores contemporáneos que se han sumado a este peculiar homenaje veneciano: Anthony Caro, Günther Uecker, Antoni Llena, Perejaume, son algunos de estos grandes nombres.

Los comisarios, capitaneados por su hijo, explican que han tratado de hacer una aproximación intima y emotiva al trabajo de Antoni Tàpies y a su colección personal. “Queríamos que la mayor parte de la obra expuesta viniera de su casa. La casa donde vivió y trabajó y en la que se rodeó de tantas obras de arte de distintas culturas y épocas, que coleccionaba también de una forma muy emotiva, por un instinto y una sensibilidad que lo guiaban hacia lo esencial, sin pretensiones cronológicas o historicistas”.

El espacio interior del Palacio, a veces laberíntico, se presta a la creación de rincones especialmente deslumbrantes. Además de los cuadros monumentales que recibirán al visitante, los comisarios señalan varios apartados con especial carga emocional. Están las salas en las que Tápies dialoga con otros artistas próximos a él, aunque especial relevancia tendrá la sala dedicada a los libros de artista en los que colaboró con poetas extraodinarios. Son auténticas joyas bibliográficas llenas de grabados y litografías impactantes: El pa a la barca de Joan Brossa (1963), La nuit grandissante de Jacques Dupin (1968), Air de André du Bouchet (1971) y Roman Elegies de Joseph Brodsky (1993), son algunos de los títulos, a los que hay que añadir obras de Octavio Paz, José Miguel Ullán o Antonio Gamoneda. En la última planta Axel Vervoordt ha diseñado una zona muy intima, a modo de laberinto, donde la exposición terminará con la atmósfera de reflexión y silencio que con tanto empeño persiguió el artista.

Aunque para trabajar prefería el silencio más absoluto, su vida no hubiera sido la misma sin la música. En sus memorias, Tàpies señala a Brahms como el “compañero más perdurable que con constancia y fidelidad he escuchado más durante toda mi vida”. Las grandes figuras de la música del romanticismo, a los que estudió y escuchó con devoción, eran para él, casos culminantes de entrega purísimos al mundo de la creación artística, sin las servidumbres de las artes plásticas. “Era un gran amante y conocedor de la música clásica y contemporánea”, explica su hijo. “Por ello, durante la exposición se van a organizar conciertos en espacios próximos donde se podrá escuchar a compositores que el apreciaba particularmente. Por las tardes o por las noches, cuando terminaba en el estudio, pasaba mucho tiempo escuchando música, que podía ir desde Wagner, Brahms o Schumann hasta Schönberg, Alban Berg o Celsi”

La proyección de varias películas documentares en diferentes rincones del palacio, completarán la narración sobre su empeño por descifrar lo misterioso.

La exposición que ahora se abre en Venecia no viajará a ningún otro lugar. Ideada hace un año por Daniela Ferretti, directora del Palazzo FortunyAxel Vervoordt, presidente de la May and Axel Vervoordt Foundation, esta es la aproximación más importante que se hace a la obra del artista desde su muerte. La próxima, comisariada por Vicente Todolí, será en Barcelona, en una colaboración conjunta entre la Fundació Tàpies y el MNAC.

Fuente: El País

-Tàpies. Lo Sguardo dell’Artista

Jornada de portes obertes a la Fundació el dissabte 18 de maig

Comunicació — Mon, 13 May 2013 10:33:16 +0000

En el marc del Dia Internacional dels Museus i de la Nit dels Museus que enguany coincideixen el proper dissabte 18 de maig, la Fundació Antoni Tàpies obrirà les seves portes al públic de manera gratuïta des de les 10 del matí a la 1 de la nit. Durant aquesta jornada de portes obertes, els visitants que s’apropin a la Fundació per veure les exposicions Col·lecció, #5 i Contra Tàpies, podran gaudir d’algunes activitats programades especialment per aquest dia.

Així, aquest dissabte, oferirem fins a sis visites comentades gratuïtes a l’exposició Col·lecció, #5 que inclouran una introducció a Contra Tàpies, per a les quals serà necessària la inscripció prèvia a la recepció de la Fundació a partir de les 19.00h. Les sis visites comentades gratuïtes es realitzaran a les 19.30, 20.00, 20.30, 21.00, 22.00 i a les 23.00 h.

A fi que els nens i nenes també puguin participar d’aquesta iniciativa, la Fundació organitza “La petita nit”, una activitat per a famílies que tindrà lloc a les 20.00 h i per a la qual es requerirà inscripció prèvia a la recepció a partir de les 19.30 h.

Per altra banda, tots aquells que s’apropin a la Fundació durant aquesta jornada de portes obertes, podran gaudir del programa de projeccions dels projectes de Imma Prieto i Fernanda Nogueira en el marc de Poetics & Politics / Screen Festival 2013.

El barret de copa i altres històries. Dissabte 4 de maig.

mariasellares — Fri, 10 May 2013 12:52:31 +0000

Aquí teniu les imatges dels resultats de les escultures humanes que varen realitzar els participants de l’activitat per a famílies “El barret de copa i altres històries”. Seguint les instruccions d’un personatge, al que vàrem anomenar “Màgia”, ens apropàrem a les obres d’Antoni Tàpies, tot relacionat-hi les seves paraules i les nostres sensacions.

La setmana de la poesia a la Fundació Antoni Tàpies

Comunicació — Wed, 08 May 2013 10:46:32 +0000

Avui comença la setmana de la poesia a la ciutat de Barcelona, i des de la Fundació Antoni Tàpies també ens hi volíem sumar. Fins al proper 14 de maig, a diferents espais de la ciutat, tindran lloc actes d’allò més variats amb la poesia com a teló de fons, i enguany, a la Fundació, n’acollirem dos. D’una banda, demà mateix a les 19.00, al nostre auditori es celebrarà el recital Amb la lluna per estendard, un recital mòbil i provocador organitzat pel Centre Dona i Literatura de la Universitat de Barcelona i Marta Font, en el qual hi participaran Montserrat Abelló, Anna Ballbona, Mireia Calafell, Josefa Contijoch, Maria Josep Escrivà, Gemma Gorga, Àngels Gregori, Maria Rosa Font, Blanca Llum Vidal, Sònia Moya, Vinyet Panyella, Susanna Rafart, Cèlia Sànchez-Mústich, Ester Xargay i Júlia Zabala.

D’altra banda, el diumenge a les 12.00, gaudirem de la presència d’Antoni Llena i Jordi Carrió en el marc de Poesia als museus, una iniciativa que parteix de que la poesia sempre ha estat en diàleg amb les altres arts, i pintors com Joan Miró, Pablo Picasso, Antoni Tàpies i Santiago Rusiñol van mantenir una relació profunda amb la poesia al llarg de les seves carreres artístiques.

Més informació.

L’obra de Tàpies en bicicleta

Comunicació — Wed, 08 May 2013 10:09:19 +0000

Aquest dissabte, durant l’activitat Antoni Tàpies i l’esfera pública, un itinerari comentat en bicicleta, tindrem l’oportunitat de conèixer algunes de les obres d’Antoni Tàpies situades a diferents institucions i espais públics de la ciutat de Barcelona.

El recorregut inclou la visita a les les obres Núvol i cadira(1990) i Mitjó (maqueta, 1991; escultura, 2010), situades a la Fundació Antoni Tàpies; Homenatge a Picasso (1983), emplaçada al Passeig Picasso; i Sala de Reflexió (1996), ubicada al campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra i que habitualment està tancada al públic.

Més informació.