Logo Fundació Antoni Tàpies

(Barcelona, 1849-1923)

Lluís Domènech i Montaner

Nascut a Barcelona el 27 de desembre de 1849, era fill de Pere Domènech i Saló, un editor i enqüadernador prestigiós i de Maria Montaner i Vila. Fou un dels principals protagonistes del Modernisme català. Arquitecte, historiador, humanista i polític, dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres i il·lustrador, Lluís Domènech i Montaner fou el perfecte exponent de l’artista total.

Domènech s’avançà a les propostes arquitectòniques europees, amb un llenguatge innovador i una arquitectura fonamentada en un nou concepte integrador de totes les arts.

L’edifici de l’Editorial Montaner i Simon (1879-1885) és el primer projecte important que Domènech va realitzar a Barcelona. L’editorial fou un encàrrec d’un cosí germà seu, Ramon Montaner, el qual també li encarregà la seva vivenda a Barcelona, el Palau Montaner (1889-1893) i la restauració del Castell de Santa Florentina, a Canet de Mar (1900-1909). L’Editorial Montaner i Simon, equipada amb maquinària ultramoderna, era la millor impremta de Barcelona, per a la qual Domènech va dissenyar moltes cobertes de llibres. El 1997 l’edifici va ser declarat monument històric.

L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 li permeté construir diverses obres que el feren popular, com l’espectacular Gran Hotel Internacional, que es va construir en només 53 dies, o el Cafè-Restaurant del Parc de la Ciutadella (1887-1888), popularment anomenat el Castell dels Tres Dragons (avui museu de Zoologia). Construí també diversos edificis a Canet de Mar, com l’Ateneu Catalanista (1885-1887) o la Casa Roura (1889-1892), a Reus, l’Institut Pere Mata (1897-1919), la Casa Rull (1900), seu de l’actual Ajuntament i la Casa Navàs (1901-1907) o el Gran Hotel (1901-1903) a Palma de Mallorca.

Altres obres seves a Barcelona són la Casa Thomas (1895-1898), la Casa Lamadrid (1902), la Casa Lleó i Morera (1903-1905) -a la famosa Mansana de la discòrdia, del Passeig de Gràcia-, la Casa Fuster (1908-1911), l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1901-1912) i el Palau de la Música Catalana (1905-1908), aquests dos darrers projectes declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona durant 45 anys -catedràtic de composició i projectes des de 1899- també en fou el director durant 20 anys.

A la seva brillant pràctica professional cal afegir-hi el seu compromís social, cultural i polític, de caràcter liberal i progressista. Fou tres vegades president de l’Ateneu Barcelonès (1898-1900, 1904-1906 i 1911-1914), mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el 1881 i el President el 1895 i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Domènech col·laborà també en les principals revistes i diaris catalans: La Renaixensa, Lo Catalanista, Revista de Catalunya, El Diluvio i La Veu de Catalunya. Fundador del setmanari El Poble Català a l’entorn del qual s’organitza l’Esquerra Catalana, va publicar nombrosos llibres tant tècnics com d’assaigs. Entre el seus articles més notables hi ha “En busca de una arquitectura nacional” publicat a La Renaixensa el 1878, síntesi de la seva posició teòrica.

També són de destacar les seves col·laboracions editorials. Fou director de la Biblioteca Artes y Letras, que es publicava a l’Editorial Domènech, l’empresa familiar, i que incloïa els millors escriptors del país i traduccions de les obres més importants de la cultura europea del moment. L’Editorial Montaner i Simon publicà, entre 1886 i 1897 i sota la seva direcció, la monumental Historia General del Arte amb una primera part escrita i il·lustrada per Domènech i que seria continuada per Josep Puig i Cadafalch.

La seva actuació política començà de ben jove. Membre de La Jove Catalunya i del Centre Català, president de la Lliga de Catalunya (1888) i president de la Unió Catalanista (1892), també fou un dels organitzadors de l’assemblea que aprovà les Bases de Manresa i en presidí la sessió inaugural. Ingressà al Centre Nacional Català (1899) i, més tard, a la Lliga Regionalista (1901). Fou un dels diputats triomfadors de la candidatura anomenada dels quatre presidents el 1901 i fou reelegit el 1903, fins que el 1904, desencantat, va abandonar la política per dedicar-se a la investigació arqueològica i a la història.

Morí a Barcelona el 27 de desembre de 1923.