22 juny – 4 novembre 2012

Antoni Tàpies. Cap braços cames cos

L’exposició Antoni Tàpies. Cap braços cames cos se centra en els tretze últims anys del treball de l’artista, i el cos n’és l’objecte central. D’ençà dels autoretrats de joven-tut, les primeres pintures, i també als vernissos dels anys vuitanta i noranta, Antoni Tàpies s’interroga sense descans sobre la representació de la seva condició d’home i d’artista.

Les obres més recents condensen la brutalitat i la representació directa dels inicis, inscrites entre moviments d’apaivagament. Sense defugir la tensió entre el traçat i la matèria, la qual és inseparable en la pràctica, Antoni Tàpies construeix una obra que altera la mirada, però que també està obsedida per la materialitat (“la pastositat”, com ell diu) del treball de pintor. La matèria és espessa, és carn, es pot gratar, foradar i obrir; s’abilla i es despulla.

Antoni Tàpies. Cap braços cames cos proposa una ex- periència sensorial de l’objecte i de l’exposició. El fet que l’espectador sigui capaç d’apreciar algunes de de les obres del dors, de sentir-ne el pes, el gruix i la materia-litat, de poder-hi ser al costat, i al darrere, el convida a fer servir la pròpia presència física a l’hora de veure. Els visitants passen dels enfrontaments brutals i monumentals amb les obres sobre fusta, alçades davant d’ells, a una relació més delicada amb les obres sobre paper.

La materialitat de la pintura és també la del dibuix. Mitjançant l’escriptura, els frottages, les empremtes i el ritme del gest, Tàpies transforma la naturalesa del paper. Per a l’artista, el dibuix fa més pròxima una cohabitació quotidiana amb la meditació. La seva intimitat es pauta amb el vocabulari recurrent que fa servir: creus, signes matemàtics, cranis, sexes, fragments de cossos...

Les obres seleccionades són testimoni d’un ritual establert per la condició d’un artista que envelleix, limitat pel cos i els sentits però empès per un desig incessant de treballar. Antoni Tàpies i la seva obra es debaten amb la seva història, en un relat de la seva relació amb el món i amb el seu cos que recupera els turments de les qüestions fonamentals de l’ésser humà: la vida, la mort, la sexualitat.

Ressenyes

El cos d’un mateix està dins del món com el cor dins de l’organisme: manté contínuament en vida l’espectacle visible, l’anima i l’alimenta interiorment, forma amb ell un sistema. (...) Hem après novament a sentir el nostre cos, hem retrobat sota el saber objectiu i distant del cos aquell altre saber que en tenim perquè sempre està amb nosaltres i nosaltres som cos. De la mateixa manera caldrà despertar l’experiència del món tal com ens apareix en tant que som al món mitjançant el nostre cos, en tant que percebem el món amb el nostre cos. Però recuperant així el contacte amb el cos i amb el món, també ens retrobarem nosaltres mateixos, perquè si percebem amb el nostre cos, el cos és un jo natural i com el subjecte de la percepció.

Text traduït de: M. Merleau-Ponty, Phénoménologie de la perception, París: Gallimard, 1945

Ara com ara, doncs, el dibuix és per a mi una manera més radical de tornar a posar l’èmfasi en el procés i de trobar una forma expressiva no espectacular però sí més vivencial.

(...) la insistència en el fragment forma part d’una certa tècnica de concentració mental. En general, concentrar-se durant un cert temps en un detall pot afavorir la contemplació profunda. Això també s’aconsegueix ampliant la grossària de les coses petites. El temps aquí és substituït pel xoc de les dimensions. El meu interès pel que és fragmentari i pel que és expansiu correspon, doncs, a un mateix fenomen. I encara diria que hi ha altres motivacions: un cos mutilat, uns braços tallats, per exemple, per-meten mostrar el dolor i la impotència com una manera de combatre aquest mateix dolor.

Paraules d’Antoni Tàpies a: Manuel J. Borja-Villel, “El tatuatge i el cos. Conversa amb Antoni Tàpies”, El tatuatge i el cos. Papers, cartons, collages, Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 1998

(…) la suggestió de l’home, la vull donar d’una ma-nera indirecta, per empremtes o per fragments del cos humà, per signes. Haureu vist que hi ha quadres on es veu, de vegades ambiguament, un braç, una mà, una aixella; fins i tot he buscat indrets que la gent no considera nobles del cos amb la intenció de demostrar que totes les parts del cos humà, fins les considerades com les més brutes, són tan respectables com les altres.

(…) deixant les coses una mica suggerides només, això sol eixamplar moltíssim l’associació d’idees que crec interessant de provocar en l’espectador. Al principi no ho analitzava pas, però últimament he estudiat una mica l’art de l’Extrem Orient, en el qual aquesta ambigüitat és tan important, i m’he adonat que només dibuixant lleugerament les coses, l’espectador es veu obligat veritablement com a completar-les amb la seva imaginació. Això obliga a una espècie de participació de l’espectador en l’acte de creació que trobo que és molt important.

Antoni Tàpies, La realitat com a art, Barcelona: Laertes, 1982