Logo Fundació Antoni Tàpies

14/9/1993 - 7/11/1993

Brassaï

Les fotografies de Brassaï, pseudònim amb el qual és conegut el fotògraf francès Gyula Halász (1899-1984), evoquen l’univers artístic i intel·lectual del París dels anys trenta. Brassaï, nascut a Hongria, va arribar a la capital francesa l’any 1924. Allà va exercir la professió de periodista, a través de la qual s’endinsà en el món de la fotografia.

Les seves primeres obres coincideixen amb el moment en què a França arrelava el surrealisme, moviment que va atorgar a aquesta disciplina un paper central en la creació literària. La imatge fotogràfica formava part del text surrealista perquè, a més d’exercir la funció de document gràfic, propiciava el desdoblament de la personalitat poètica com a subjecte i objecte ahora.

Les fotografies de Brassaï van despertar molt aviat l’interès dels intel·lectuals de París i amb els quals Brassaï va encetar una relació que es concretaria en nombroses col·laboracions en revistes com Minotaure, Labyrinthe, Verve, i d’altres. Fruit d’aquestes relacions van ser els reportatges als estudis dels principals artistes plàstics i literaris del moment: Picasso -que valorava molt la manera com Brassaï fotografiava les seves escultures-, Matisse, Miró, Giacometti, etcètera, i les col·laboracions en projectes específics amb Salvador Dalí i André Breton.

Tot i que Brassaï sempre va negar pertànyer al moviment surrealista, les imbricacions amb aquest són significatives. Les imatges que va copsar del París nocturn i secret dels anys trenta, per exemple, palesen la mateixa atracció envers la ciutat, la màgia nocturna i l’univers oníric que manifestaven els surrealistes. D’altra banda, dins les sèries dedicades als graffiti de la ciutat de París, és inevitable l’al·lusió a l’automatisme i als cadavres exquis. Les fotografies dels graffiti, però, demostren sobretot un interès pel caràcter meravellós de la troballa fortuïta i pel món primitiu, dues temàtiques reivindicades pel grup que liderava Breton.

Malgrat totes aquestes connexions, cal aclarir que les fotografies de Brassaï, al costat d’un clar component surrealista, en tenen un altre que es fonamenta en una tradició realista i que, per tant, és aliè a aquell moviment artístic. Sense caure en la fotografia merament documental, Brassaï obtenia imatges evocatives que condensaven l’atmosfera d’un moment o d’una època, fet que les acostava a la noció del "fantàstic social" definida per Pierre Mac Orlan. Les fotografies dels personatges del París nocturn, per exemple, es troben en aquesta línia: són imatges que descriuen per mitjà de recursos poètics. Per això podem afirmar que Brassaï no és un reporter gràfic sinó un poeta amb un càmera.

En qualsevol cas, l’obra de Brassaï, no s’esgota en els postulats surrealistes, sinó que, a través de les seves fotografies, es feia ressó de les noves preocupacions intel·lectuals que sorgirien a partir de la dècada dels quaranta: l’interès fenomenològic per les coses o la cultura popular, per esmentar-ne dues.

L’exposició, que constava de 150 fotografies, s’estructurava en tres seccions ben diferenciades. La primera la integraven, bàsicament, les fotografies que Brassaï va realitzar per la revista Minotaure; la segona, les que va realitzar durant els seus vagareigs nocturns pel París dels anys trenta; i la tercera estava dedicada a les fotografies dels graffiti que cobrien els murs de París i a la sèrie de cliché-verre titulada Transmutations. Dues seccions més petites sobre la ciutat de dia i els estudis d’artistes i escriptors complementaven l’exposició.