Logo Fundació Antoni Tàpies

27/2/2004 - 2/5/2004

Mangelos núm. 1 - 9½

Dimitrije Bašičević (Šid, 1921 - Zagreb, 1987) era historiador de l’art, crític i comissari d’exposicions a diferents galeries de la ciutat de Zagreb. Al mateix temps, tot i que les seves activitats en aquest camp eren menys conegudes, va treballar com a artista sota el pseudònim de Mangelos (el nom d’un poble al costat de la seva ciutat natal, Šid).

Dimitrije Bašičević pertanyia a una generació que va créixer durant l’ocupació del seu país en el transcurs de la Segona Guerra Mundial, en una època de violència, pobresa, camps de concentració i decadència moral. Una generació que es va veure obligada a deixar l’escola i que només va reprendre els estudis en acabar la guerra. Per fugir dels perills imminents de l’època, va abandonar el seu país i es va traslladar a Viena, on va estudiar Història de l’Art. Més endavant, va tornar a Iugoslàvia, on va participar en la resistència durant un breu període.

El 1949, Bašičević es va llicenciar en Història de l’Art a la Facultat de Filosofia de Zagreb, on també va obtenir el doctorat el 1957. Mentre treballava com a crític d’art i comissari d’exposicions a Zagreb, va adoptar el pseudònim de Mangelos, amb el propòsit de desenvolupar les seves teories i crear obres d’art que ell mateix no considerava art en aquella època. Resulta difícil determinar exactament quan i com va començar a treballar com a artista, ja que va mantenir la seva obra en la intimitat més estricta fins a mitjan anys seixanta.

Com ell mateix havia pronosticat, Dimitrije Bašičević Mangelos va morir el 1987 als 66 anys; el seu manifest-Šid, publicat i exposat el 1978 a Zagreb, dividia la seva vida en nou Mangelos i mig i finalitzava precisament l’any de la seva mort. En aquest manifest, es referia a la teoria biopsicològica, de la qual havia sentit parlar per primer cop a l’escola de la seva ciutat natal. Segons aquesta teoria, les cèl·lules de l’organisme humà es renoven completament cada set anys, la qual cosa dóna lloc a personalitats completament diferents en cada persona. Mangelos va utilitzar aquesta teoria per explicar les obres de la primera i última època de diversos artistes -Rimbaud, Van Gogh i Picasso-, com també de la seva producció pròpia, i va classificar i datar les seves obres d’acord amb els nou Mangelos i mig en què havia dividit la seva vida.

El Mangelos núm. 1 era un nen provincià que vivia a Šid; el Mangelos núm. 2 era alumne de l’escola primària i secundària; el Mangelos núm. 3 escrivia poemes en els seus quaderns i retia homenatge a amics i familiars assassinats durant la guerra per mitjà de rectangles negres als quals més tard va anomenar paysages de la mort i paysages de la guerre; el Mangelos núm. 4 va registrar els seus primers alfabets en llibres que havia pintat de negre i va estudiar Història de l’Art; els Mangelos núm. 5 i núm. 6 ja estaven profundament compromesos amb l’activitat artística; era l’època en què pintava tabulae rasae, paysages, antipeinture, Pythagoras, nostories, etc., i participava en l’obra del grup d’avantguarda Gorgona, que va treballar activament a Zagreb entre 1959 i 1966, els membres del qual basaven els seus projectes radicals en conceptes antiart. Els Mangelos núm. 7, núm. 8, núm. 9 i núm. 9½ formulaven teories sobre art, cultura i civilització sobre fulletons, plafons de cartó i globus terraqüis.

Atès que no és senzill datar les obres de Mangelos (va començar a exposar el 1968 i va datar les seves obres d’acord amb la seva teoria biopsicològica, alguns cops amb la data en què tenia la idea per a l’obra, que no sempre coincidia amb el moment que les realitzava), aquesta exposició no s’ha concebut com una antologia cronològica. Tracta dels diferents temes -"paisatges de guerra", "paisatges de mort", "Pitàgores", "alfabets", "paraules", "antipintures", "no històries" i "manifests"- als quals va recórrer Mangelos durant tota la vida.

Segons aquesta darrera classificació realitzada per Mangelos, la seva producció s’inicia en el període de la postguerra amb grups d’obres: "paisatges de mort", "paisatges de guerra", "paisatges", "tabulae rasae" (superfícies monocromes blanques i negres amb text escrit a sota), que utilitzava per expressar l’oblit i el punt de partida d’un nou inici. El fet d’escriure sobre aquestes pissarres buides obeïa, d’una banda, al desig de començar de nou, i de l’altra, a un intent de negar la pintura. Utilitzant la posició antiart del grup Gorgona, Mangelos negava la pintura i posava de relleu el factor racional de l’art. Posteriorment, va escriure idees, poesia (no històries) i manifests en negre, blanc i vermell, en cal·ligrafia entre línies, en una forma híbrida d’escriptura i pintura sobre quaderns, sobre plafons de fusta i globus terraqüis.

En el seu intent de negar la pintura i lluitar contra el seu costat irracional, Mangelos pintava lletres de diferents alfabets, a les quals donava una forma geomètrica i transformava en pintures abstractes en què els caràcters eren alguns cops irrecognoscibles i, com ell mateix afirmava amb humor, arribaven a ser incoherents. Mangelos recorria sovint als caràcters glagolítics. L’alfabet glagolític es va introduir en les comunitats de llengua eslava a finals del segle IX i s’utilitzava per escriure la litúrgia eslava de l’església catolicoromana. Mangelos també negava la pintura utilitzant altres tècniques, com la sèrie "antipintura", en la qual frases com ara négation de la peinture, antipeinture o nopainting estan escrites en reproduccions de pintures amb ratlles negres traçades a sobre o pintades de negre.

Mangelos establia un diàleg, o més aviat una discussió, amb qualsevol cosa que estudiava, i els seus interessos eren molt amplis, des de la filosofia i l’art fins a la psicoanàlisi i la biologia. Va escriure manifests sobre paper, plafons de cartó, globus terraqüis i fulletons, en els quals abordava un gran nombre de temes. La hipòtesi principal dels seus manifests és que la societat ha progressat, però l’art ha quedat enrere. Mangelos no creia en un art que pogués existir més enllà dels avenços del món modern. Molts manifestos resumeixen la idea de dues civilitzacions, la civilització manual i la de la màquina; la primera es basa en l’"antiga manera de pensar, ingènua i metafòrica" i la segona en el "pensament funcional". Els textos eren una forma específica d’expressar conceptes molt subjectius, dominats per la teoria de la "civilització de la màquina" i el "pensament funcional" en la qual sustentava les seves idees sobre el desenvolupament de la societat i el no desenvolupament de l’art, o, en altres paraules, sobre la crisi i la mort de l’art. L’humor i la ironia estaven sempre presents en la seva obra -en l’exposició del seu pensament, en la discrepància entre el missatge pretensiós i la frase banal, en el menyspreu per l’autoritat, en la barreja de diferents llengües, sobretot l’alemany, el francès i l’anglès-. A part dels temes més presents i importants de la seva producció -l’evolució, la història, la consciència i la veritat-, Mangelos abordava altres qüestions més trivials i quotidianes, com ara un manifest sobre el seu gos Alpha (manifesto about alpha).

Habitualment, en les seves obres sobre paper, Mangelos feia servir materials preimpresos -mapes, pàgines arrancades de llibres, fundes, catàlegs d’exposició o llibres- que cobria de pintura per utilitzar-los com a suport. La seva obra sembla, doncs, tenir una doble vida: una primera vida oculta sota la pintura i una altra vida conferida per l’artista.

Creant un llenguatge i unes regles pròpies, ignorant les convencions i lliurant una batalla permanent contra ell mateix i els altres, Mangelos és una figura veritablement avantguardista, que apunta el camí cap a una nova comprensió de l’art. Passant de l’art al no art, Mangelos va crear la seva esfera de llibertat, que li permetia moure’s en qualsevol direcció. Tot i que, en la seva modèstia, li donava poca importància, el seu no art és la recerca d’un camí més enllà de les preconcepcions, més enllà del que és conegut.

Branka Stipancic

Aquesta exposició va comptar amb la col·laboració de El Periódico de Catalunya